món del software és molt variable i en qualsevol moment pot aparèixer un nou programa,
molt millor que la competència, aprofitant els 64 bits. Sí que és cert que poden sorgir
problemes a l’hora de compilar programes si les versions del SO són diferents, però tenia la
certesa que tot el software que faria servir (a part del de reproducció de vídeo) no en donaria.
Per últim, i per acabar d’asegurar-nos que no ens passarà res amb la nostra versió
definitiva del SO, serà convenient fer periòdicament un backup complet de la partició amb
l’Ubuntu release. Veiem, doncs, com aquests 5 paràgrafs expliquen el mateix que la petita
imatge de la capçalera.
Després de parlar del perquè del Multiboot, és hora d’explicar-ne la seva dificultat. A
diferència d’un PC convencional, on Linux, amb el seu carregador (GRUB o LILO),
s’encarrega de gestionar l’arrencada dels múltiples OS; en un Mac aquesta tasca s’ha de dur
a terme per partida doble. Això és així perquè els PC convencionals carreguen el SO a través
de la BIOS, i els Mac Intel no fan servir aquesta tecnologia, o sigui que hi ha un carregador
addicional pel mig, que permet seleccionar entre un SO EFI (Mac OSX) i d’altres BIOS (Linux i
Windows) i, en cas de seleccionar-ne un que es basi en BIOS per arrencar, entra en un mode
compatibilitat, carrega una BIOS emulada (aquesta és la gràcia de Bootcamp) i aquesta
permet engegar aquests SO, que a la vegada posen en marxa els seus carregadors
habituals. O sigui que, quan carregues Linux en un mac, el primer bootloader es posa en
mode compatibilitat BIOS i després hi ha un segon bootloader (GRUB per exemple) que
carrega les diferents versions de Linux i Windows que tinguis instal·lades a les diferents
particions del teu HDD).
A part d’aquest embolic de bootloaders, hi ha una restricció important que també s’ha
de tenir en compte: un sistema EFI només permet tenir 4 particions primàries per HDD, així
que no es pot dur a terme la distribució habitual de ext3+swap, ocupant cada linux 2
particions, perquè acabaríem tenint-ne 6. I, encara que s’utilitzés una sola partició swap per
a les 2 instal·lacions, encara ens passaríem, perquè d’aquestes 4 particions possibles, 2 ja
estan ocupades (partició EFI i partició MACOSX). És per això que si es vol SWAP d’algun
tipus haurà de ser en un fitxer dins del SO. Per tant, a l’hora d’instal·lar, hem d’assegurar-nos
que el SO va en una sola partició i no s’inclou swap.
Tenint en compte la facilitat d’instal·lació d’Ubuntu desktop 64 bits (instal·lació gràfica a
base de següent-> següent) i l’abundància de recursos online que cobreixen aquest tema
(recomano http://tuxpepino.wordpress.com/2008/04/25/instalar-ubuntu/), he desestimat la
creació d’un article com el de Bootcamp, REFIT o Ubuntu CLI. En qualsevol cas, a l’hora de
particionar, cal estar atents i només crear una única partició, deixant espai per a una quarta.
Particionant el sistema: Bootcamp
Ja que havia decidit no eliminar la meva partició d’OSX i havia d’instal·lar Ubuntu, vaig
optar per Bootcamp com a particionador. D’aquesta manera podria canviar la mida de la
partició per defecte sense perdre informació.
Per dur a terme aquest canvi de mida de partició, el que farem serà executar
l’eina de particionament, que trobarem a /Aplicaciones/Utilidades
Una vegada iniciat, el programa ens explicarà que només suporta Windows XP i
Windows Vista i ens oferirà el manual en pdf. Ignorarem les advertències i
continuarem amb el procés.
33|' ' CREACIÓ'D’UN'MEDIA'CENTER'AMB'SOFTWARE'LLIURE
Komentáře k této Příručce